...En vulgar valenciana...

El naiximent del "NOU CATALÀ" II - (Font Adeula)

2009-11-02T12:03:42+01:00

El naiximent del "NOU CATALÀ" II

Recordem, que mos haviem quedat en el dia gran per a Rovira i Fabra, el dia en que Fabra va entrar en el IEC.
Uns anys despres, Rovira es l'encarregat de divulgar les Notes d'En PompeuFabra, poc despres es publicaran les Qüestions Gramaticals, en elless'analisen deneu punts gramaticals de l'ortografia catalana , Rovirasigna estes com a Pompeu, sense fer els seus habituals comentaris i totper unes discussions entre els dos. Uns anys despres, en 1940, Roviraexplica que en segons Pompeu, "...en la paraula Gener, no es seguix l'etimograia, si no l'evoluciópopular, i que en Català occidental es pronuncia gener, inclus giner ..."¿A que se referiria en lo de català occidental? No farà falta recordar,que era Prat de la Riva el creador i regent del IEC. El mateix que encerta ocasió es va atrevir a dir... "Latierra catalana es la patria catalana; todas las generaciones la hanconstituido. De modo que cada nación ha de tener un Estado, peroCataluña tiene además una misión imperialista cuyo marco son lospueblos ibéricos desde Lisboa hasta el Ródano". El podeu vore en la wikiquote de wikipedia.

Enestos moments, tot estava en funcionament, el català començava acodificar-se, els estudis i articuls eren enviats a Valencia i Balears,i damunt, l'afan expansioniste del fascisme català, començava a mostrarels seus tentaculs, reclutant tant en Valencia com en Balears als quepoc despres serien coneguts com a tontos utils, i que tant de malhavien de fer a la nostra benvolguda llengua, i a la Mallorquina.

Peroseguim en l'historia. En l'u d'agost de 1913, va vore la llum eldiccionari de Rovira, tot un exit, un diccionari que voria fetes dosedicions mes, una en 1919, i atra en 1923. I es en el prolec d'este aon Rovira es despacha agust de Verdaguer, al que acusa d'envellir elcatalà, i que ademes afegix, que no era "... l'unica pedrera d'on se pot extreure materials per al modern català lliterari..."Ademes de destacar "... la labor altament meritoria d'En Pompeu fabra, el mer aciençat i clarivident depurador del nostre idioma..."
Enresum, tot lo que aconsellaven catalans i filolecs, no valia, soles loque opinava en Pompeu Fabra, Mestre cubà de l'Escola d'Ingeniers deBilbao. Declarant que no s'apartava de les normes del IEC, que excluiales disposicions referents a la cedeta (Ç i al digraf tz de la terminacio -itzar.

Aixina en 1917, Fabra acaba les seues Normes ortografiques, per a un any despres, tindre la Gramatica Catalana, 1918, escrita en la seua totalitat en castellà. Tot un acte de nacionalisme.
Pero lo que molta gent desconeix, es com se va fer esta gramatica.
Enl'any 1.913, Pompeu Fabra, s'apodera de forma traïdora de l'obra deldiccionari Valencià-Català-Balear, que les diocesis de les tres regionstenien que editar i l'edità com a Diccionari de la llengua Catalana. Loque ocasiona la ruptura de relacions en els valencians y balears, en elconsiguent cabreig de mossen Alcover, publicat en la Vanguardia Balear el dia 18 de giner de 1.919.
En l'any 1.918, Pompeu Fabra, copià la gramatica de Tomas Forteza y Cortes, escrita en 1.881 i que s'edità en 1.915 en Mallorca.

Pero la seua obra mes coneguda, sera el Diccionari General de la llengua Catalana,en 1932. Aixina, des d'este moment passà a convertir-se en el pare delcatalà, un català, codificat a la moderna per un ingenier cuba afincaten Bilbao. D'a on va arreplegar grafies desconegudes fins llavors peral català com son les grafies tz, tj i tx. Tot un descobriment al'igual desuprimir la ch per X i la desaparicio de la Y. Lo que me pregunte es aqui copiaria en esta ocasio. A saber, realment, quantes mentires n'hihauran amagades baix d'esta signatura.

En este mateix any, enCastelló la Castellonenca de Cultura començava a elaborar les seuesbases, i es en la correspondencia que mantingueren en Pompeu d'a onpodem arreplegar les paraules del mateix pare del català:
“El que aneu a fer és molt arriscat” (carta als membres de la Taula de les Lletres Valencianes. 15/7/1930)
Aço demostrava una volta mes les paraules que ya publicaria en 1891, i publica en 1991 el diari català lAvenç: “Una ortografía común para catalán, valenciano y mallorquín es contra natura” ( L’Avenç 31/3/1991).
Enfi, com des del principi dels temps, de una mentira, es feren possiblestres veritats. Un aprenent a filolec que va crear una gramatica al seugust,un ingenier, que creà un idioma, i un Imperi, que Prat de la Riva somiài que despres de comprar voluntats en tots els territoris llindanys, haestat apunt de convertir-se en esta veritat que en paraules de Hitlervenen a ser aixina: "...Una llengua, una patria..." i que hui en dia aplicat al catalanisme forma la ya coneguda de Adolff "... si parlen català (Hitler dia Alemà, son catalans (alemans)..."( frase insignia de l'invasió d'Austria per Alemanya, i que des detemps de Riva son gastades tots els dies pels pancatalanistes)
Nooblidem que en temps de Hitler, s'adoctrinà primer als jovens austriacsen la llengua de l'imperi, per a despres absorbir Austria en ajuda delsseus propis jovens.

En fi, l'historia es repetix en totes les epoques, ¿estarem condenats a reviure mes voltes l'historia? Esperem que si.

Mentres vos deixe les paraules de Germà Colon en l'universitat de Barcelona:
"lesbases castellonenques resumeixen, simplicant-les, les normes fabrianesexposades a partir del 1917", i que "les famoses bases... practicamenteren les de l'Institut, i vaig atribuir-les a l'afany d'uns senyors qui en lloc d'obeir (a l'IEC), volien figurar"(Homenatge a Pompeu Fabra, 5 d'octubre de 1982)

El naiximent del "NOU CATALÀ" I - (Font Adeula)

2009-11-02T12:01:06+01:00

El naiximent del "NOU CATALÀ"

Hem parlat molt sobre la llengua valenciana, i sobre les diferencies d'esta en el català, pero per a comprendre millor el nostre problema, he pensat convenient, desglossar el perque i el cóm es va fer possible la codificacio del català en els principis del sigle passat, un fet, que si me permitiu, va ser merament politic. Un fet que va ser meditat i replantejat per a poder absorbir en un futur totes les llengües llindants i l'historia d'estes.

I ningu per a poder explicar-ho com el seu maxim exponent politic i llingüistic, n'Antoni Rovira i Virgili "...periodiste, politic, activiste, ensagiste,escritor brillant i aprenent a filolec..."(Domenec Guanse)
La ma dreta del politic nacionaliste, falangiste Prat de la Riba, i al mateix temps, el major admirador de l'obra de Pompeu Fabra.
Per a poder documentar-me be, he triat un grapat de llibres, que he tingut que traduir en castellà, per a poder fer-ho despres al valencià. Es lo que te ser valenciaparlant, que quant vols llegir alguna cosa estrangera, si es curt, intentes traduir tu mateix, pero si es llarc, com es este cas, tens que tirar ma de lo que mes encertat creus.
En este cas, he consultat, Siluetes de catalans (Edicions Proa, 1969, Barcelona), Catalunya i Espanya ( Diputacio de Barcelona, 1988), Lectura de Pi i Margall (Diputacio de Barcelona, 1990) i sobre tot Bibliografia d'Antoni Rovira i Virgili ( IEC, 1970).

Ha segut un treball bo, puix he descobert, com d'una mentira es pot arribar a fer una realitat, i com els politics, llunt de donar solucions, solen crear impediments i problemes per tall de que despres la gent els vote en l'ilusio que els tenen que resoldre.

De lo referent a la seua vida, naix en Tarragona en 1882, i mor en el exili en Perpinya en 1949. Es tot, puix anem a vore soles la seua llavor en lo referent a la codificacio del català modern.
Entre 1906 i 1911, un jove periodiste i el seu millor amic,Claudi Ametlla, coincidixen dins del diari en un home misterios, Pompeu Fabra, Claudi heu descriu aixina uns anys despres:
"...Molt jove de la mà del meu gran amic Antoni Rovira i Virgili, vaig ingressar a la redaccií d',el primer d'octubre de 1906. El diari era també joveníssim. Allí vaig conèixer Pompeu Fabra, en alguna de les curtes estades que féu a Barcelona venint de Bilbao ... Fabra, que participava de l'ideari del nostre periòdic - catalaniste integral,esquerranisme temperat- vingué a veure'ns diverses vegades i en una d'aquestes vaig ésser-li presentat. De seguida vàrem ser amics, a desgrat de la diferencia d'edati del mestre que exercí damunt meu com de tots els redactors..."
En 1911, tot el nacionalisme català, demana que Pompeu Fabra, puga establir-se definitivament en Barcelona per aixina poder treballar de ple en la seua obra. El Català. I no tindre que estar constantment viajant des de Bilbao. Pero es este jove periodiste, Rovira i Virgili, el que llança un articul, que fara que la burguesia faça possible la residencia del mestre del IEC. I es que en l'articul, Rovira senyalava que"... ell ha assenyalat nombroses incorreccions i impropietats del català que ara s'escriu, el qual te per mes horrible que el català que ara es parla... Es necessaria es indispensable la creacio a la nostra capital d'una catedra de llengües romaniques comparades, que en Fabra, coneixedor de totes elles (hem d'aclarir que Fabra era quimic), seria l'home indicat per a ocupar. ¿Per que no es crea aquesta catedra? D'ella estant, en Fabra podria ensenyar mes, molt mes, als nostres joves estudiant de filologia i als nostres escriptors i lliterats, que no pas el doctor Vogel i el doctor Schädel des d'Alemanya ( autentics filolecs)..."

Pero, Este articul, li va valdre al jove articuliste per a que poc despres, l'inclogueren dins del grup de treball de Pompeu. Encara que la seua inclusio va ser gradual, deixant temps per a seguir articulant i defenent el canvi i la reforma normalisadora necessitaria en el català.
d'estos temps, podem rescatar alguns articuls, en que mostren com este aprenent, critica l'us de paraules, inclus intenta codificar al seu gust:
"... tením aquí gramáticas catalanas que fa vergonya de mirar-las. Una n'hi ha - la del director de la Escola de Mestres, senyor Bardina- Que está materialment plena de disbarats. En una llista caótica de barbarismes que conté,hi ha, ademés d'errors a dojo, cosas altament grotescas. ¿Saben vostés cóm se'n ha de dir en catalá d'algarabía? Donchs... mercat de Calaf (!) ¿Y de quasi ó casi? Donchs ...leri.leri (!!). El senyor Bardina's mereix leri.leri que li ampliquin la lley de Jurisdiccións. Un'altra notabilitat filológica ( Josep Aladern), que te publicat un diccionari, vol que dels plátans o plátanos se'n digui bladas, y que de la provincia se'n digui provensa. També ha escrit, tot serio, que s'ha de dir semenari en lloch de seminai, perque ve del llatí semen (!). Ademes ha afirmat que brúxola (en castellá brújula) ve de ... bruixa(Jesús, María y Joseph!)..."
Tot un eixemple de soberba provinent d'un aprenent a filolec, que es creu mes cult que el mateix director de l'Escola de Mestres, inclus d'un verdader filolec, pel simple fet de no agradar-li ad ell eixes paraules. Si te fixes Marquesat, trobaras com els accents en el català de principis del sigle passat, careixia d'overtura, i que les I entre paraules sempre es grega. El text es una copia exacta de l'original.

Com ya hem dit, ans de que Rovira publicara el seu famos articul, ell, Atmella i Fabra mantenien una gran amistat. I es per eixa amistat, que en 1909 i dins del concurs de lexicografia conegut com a CADCI, oferia estes paraules en un articul. No les descuideu, mereixen el seu temps:
"... Aquests concursos tenen per objecte... aplegar el léxich ó conjunt de paraulas catalanas que'en un ram especial de l'acivitat humana s'usan á la nostra terra. En aquest sentit, ... fean un gran bé á la llengua catalana y ajudan notablement als filolechs en la seva tasca d'investigació y de métode científichs. Pero hi ha un detall qu'es sobrer, y que nosaltre ens creyém en el dret de censurar públicament. Ens referím á que aquest concurs y la replega de léxich están fets pera l'ús exclusiu del diccionari de la llengua catalana que prepara ja fa alguns anys el vicari general de Mallorca Mossen Alcover. Aió'ns sembla, senzillament, un esclusivisme poch delicat y un positíu prejudici pera la filologia catalana. ¿Per qué'l tresor de molts recullits en els concursos no s'ofereix públicament á tots els qui á Catalunya se dedican á traballs filológics? El diccionari de mossen Alcover, si surt, -hi ha qui creu que no hi arribará- trigará un grapat d'anys á esser publicat... ¿Y es correcte, que mentrestant, mossen Alcover tingui amagadas dintre las butxacas de la seva sotana las ricas llistas de molts que'ls concursos lexicográfichs proporcionan? Fer aixó no es ni correcte, ni convenient, ni patriótich. Es fer obra exclusivista, parcial y avara. Y agafém l qúestió desde aquest punt de vista perque la rahó de las nostra consideracións es evident. Podríam encare parlar d'altras cosas, sobre tot de la ciencia filológica de mossen Alcover, que no es tota or encara que lluheixi molt..."
¿Vos sona? exacte, despres de fer tota la faena mossen Alcover (el diccionari Balear-
català-Valencià(este ultim en ajuda del nostre Pare Fullana, que tambe va ser enganyat)), Rovira i Pompeu accediren a les seues notes, per a poc despres furtar-li els apunts i dirigir a la seua gracia la gramatica catalana.
Pero aixo no es tot, Rovira, arriba mes allà. El seu amic te que ser un eixemple a seguir, te que ser una eminencia:
"... La gran majoria de les faltes de gramàtica que's cometen (com l'emplear els pronoms catalans quin qual en el sentit del castellà cuyo y com l'ús del doncs en comptes de puig o del car) s'evitarien si els nostre escriptors, oradors y periodistes tinguesin el gust de llegir les obres gramaticals de l'eminent Pompeu Fabra..."
Que bonico, un don ningu, arriba a tal punt que des de les pagines del periodic en que treballa, repren als escritors, oradors i periodistes com si d'un filolec en fama es tractara.
Per cert, Marquesat, si te dones conte, ya comencen a apareixer els accents oberts, es pert la Hache despres de Ce final.
I es aixina com per fi en 1911Pompeu accedix al IEC despres de la seua reestructuracio i la inclusio de la seccio de filologia. El seu amic, heu conta aixina:
"... (Fabra) ha tingut que lluitar contra el més terrible y desesperant enemic: l'ignorancia. y s'ha trobat - contrarietat enorme!- ab que'l public catalá, en molts moments, no ha sabut distinguir entre saviesa i l'ignorancia atrevida... Pero avui per fi, En Pompeu ja es membre del institut..."
Es mes, en el seu articul, inclus felicita per la decisio de crear una seccio de filologia a Prat de la Riba. De la que hem de dir que era president mossen Alcover.
I es aixina en este entusiasme com Rovira rep al professor de l'Escola d'Ingeniers de Bilbao (tot una eminencia en el camp de la filologia)

(Continua...)

LA CORONA DARAGO

2009-05-18T19:11:58+01:00

LA CORONA D’ARAGO

PER

ANNABÍ

Esta important entitat politica estigué constituida per diferents estats, regits cadascun d’ells per lleis propies, baix un mateix soberà per a tots. La construccio d’esta Corona se desenrollà en fases segons les circumstancies.

El Regne d’Arago havia estat vinculat al de Navarra, pero quant era el seu rei Ramiro II el Monjo, este casà a sa filla i successora, Petronila, ab Ramon Berenguer IV, el Sant, comte de Barcelona, principal comtat de la Marca Hispanica. Ramiro II abdicà en sa filla, que passà a ser reina d’Arago, i Ramon Berenguer fon titulat “Princip d’Arago” i Comte de Barcelona.

El fill d’abdos, Alfons II, assumi el poder com a rei d’Arago, soberà independent, pero com Comte de Barcelona devia el seu vasallage al rei de França, al manco teoricament, a l’igual que els demes comtats que es foren afegint en el temps, pero la Corona d’Arago ya era un fet.

Ab el reinat de Jaume I, el Conquistador, la Corona experimenta grans canvis per mig de l’incorporacio del Regne de Mallorca (o Mallorques) i el de Valencia. Jaume I negocie ab el rei de França i obté la desvinculacio dels comtats de l’Est, del vasallage que devien a França. Ademes conseguix ser comte de tots els que poden ser cridats com a catalans i es pot parlar de Catalunya dins de la Corona d’Arago pero no com a estat, sino com a comtats (Barcelona, Urgell, Rosello, Osona, etc&hellip.

A la mort de Jaume I, la Corona pert el Regne de Mallorca i el Comtat de Rosello i el senyoriu de Montpeller, que els hereta el seu segon fill, Jaume II. El fill major, rep els demes estats de la Corona i els aumenta ab el Regne de Sicilia.

Ab el regnat de Jaume II (d’Arago) es produixen nous canvis: el Regne de Sicilia s’independisa pero obté a canvi el Regne de Serdenya, per lo que son tres les rames de la familia les que regnen en Mallorca, Sicilia i la Corona d’Arago, ademes l’infant mallorqui D. Fernando crea en Grecia el principat d’Acaya pero mor en combat i dit principat desapareix.

Sent rei, Pere IV, el Ceremonios, es creen en Grecia els ducats d’Atenes i Neopatria, que declaren vasallage a Pere IV, pero ab el temps desapareixen. No obstant, esclata la guerra entre la Corona i Mallorca-Rosello, que acaba sent conquistada i incorporant-se a la corona, morint en combat Jaume III, ultim rei independent.

El senyoriu de Montpeller quedà en poder de França de la que sempre fon vasall. Pere IV uni els marquesats aragonesos de Lleida i Tortosa ab els comtats catalans baix el nom de Principat de Catalunya.

Durant el regnat de Marti I, el Huma, el seu fill, Marti, el Jove, casat ab la reina de Sicilia, mor sense tindre fills i es succeit per son pare, per lo que Sicilia s’incorpora a la Corona d’Arago.

Alegant drets de successio de la reina Joana de Napols, Alfonso V, el Magnanim, entra en guerra ab els francesos Anjou els seus rivals i acaba conquistant el Regne de Napols i anexionant-lo a la Corona, encara que a la seua mort li succedix en Napols el seu fill Ferrantino i regnen els seus successors fins que Ferran II, el catolic, torne a conquistar el regne i l’incorpora a la Corona.

Aixina m’ho contaren.

http://cardonavives.com/artrenou.asp?id=291

Rondalla traduida per en Jose Mª Guinot Galan

2009-05-13T11:18:33+01:00

El Llop, la Cabra i els Cabritets

Una cabra vivia en una montanya en companyia de set cabritets, en una caseta. Un dia els va dir als cabritets: mireu, yo me'n vaig a comprar per a vosatros; no obriu la porta a ningu, perque vindra el llop i se vos menjarà.

Se'n va la cabra, i el llop, que estava prop d'alli, es dirigix a la casa dels cabritets i toca a la porta: ¡ pam, pam !

¿Qui es? -li contesten des de dins.

Vostra mare que ve a dur-vos el menjar que he comprat (pero la veu era grossa).

Un dels cabritets, mes espavilat que els atres, diu:

No, no, que nostra mare té la veu mes fineta. Tu eres elllop i no t'obrirem.

El llop diu:

En la veu m'han conegut: che, che, me'n vaig.

Se'n va a una posada i li diu a la posadera:

Traga’m ous per a menjar.

¿Quants ne vol, senyor llop?, ¿un parell? .

No, no, tots els que hagen post les gallines, me'ls trau, que vullc tindre la veu ben fineta. El llop es va menjar d'una fartada tots els ous que li presentà la posadera, per a que se li fera la veu ben fineta. A continuacio va a la casa dels cabritets i toca a la porta.

¡Pam, pam!

¿Qui es?

Soc vostra mare -diu el llop- que vinc a dur-vos el menjar (pero esta volta en la veu fineta).

Quan els cabritets anaven a obrir, el cabritet espavilat va dir:

A vore, ensenya-nos la poteta pel forat de baix la porta.

El cabritet al vore-la diu:

No, no, tu eres el llop, que la nostra mare te la pota blanqueta i tu la tens negreta.

El llop tot enfadat, diu:

Che, che, m'han vist la poteta. Pero tornare.

Se 'n va al molí i li diu a la molinera: dona'm una poca farina.

La molinera li diu:

¿Que li passa senyor llop, que va tan sofocat?

A pressa, a pressa, que no puc perdre el temps.

La molinera li trau una poca farina. El llop se la posa en la pota, se la torna blanqueta i se'n va correguent a la casa de les cabretes.

¡Pam, pam!, toca a la porta.

¿Qui es? -li contesten des de dins-.

Soc yo, -diu el llop-, vostra mare, que vinc del mercat de comprar el menjar -i els ensenya per baix sa poteta blanqueta-.

Al vore-la els cabritets li obrin la porta i el llop escomença a devorar als cabritets de u en u. ¡Am, am!, i d'un atre mas se'n menja un atre. I aixina fins a sis. Al que en fea set, el mes chicotet, no va poder mejar-se'l perque es va, amagar en la caixa del rellonge de paret.

Pareix que en falte u, -diu el llop-, mes per aci no se'n veu cap. Ya estaran tots. Ara anire al riu i beure aigua.

I al riu que se'n va.

La mare dels cabritets quan torna a casa es veu la porta oberta.

Entra dins i els cabritets no estan alli.

¿A on estaran estos cabritets?

El cabritet mes chicotet encara estava amagat i al coneixer la veu de sa mare va eixir de l'amagatall i li va dir:

Mare, ha segut horroroso Ha vingut el llop i s'ha menjat a tots els meus germanets. A mi no se m 'ha tragat per que em vaig amagar dins del rellonge; ara m'he quedat yo a soletes.

La cabra li diu:

¡Vinga, a pressa, anem corrent a buscar al llop! Agarrem unes estisores, agulla saquera i fil d'empalomar i corregam a buscar alllop. ¿A on ha dit que anava?

Ell ha dit que anava a beure aigua al riu.

I seguint els rastres del llop arribaren al costat del riu, a on veren al llop gitat i completament adormit, fent la digestio dels cabritets.

Dus les estisores -diu la mare-.

Li obrí la pancha al llop en les estisores i els cabritets ixen, vius encara, de la pancha del llop, botant i belant d'alegria al vore a sa mare allí. Com el llop se'ls va engolir sancers, sancers van eixir de la pancha del llop.

La mare va fer callar als cabritets, per a que no despertaren al llop, i els va fer carrejar pedres. Li les posa en la pancha i despres li la cus en la agulla i el fil que portava. El llop com estava dormint tant profundament, no s'entera de lo que li havien fet.

Ans d'anar-se'n, la cabra i els cabritets es quedaren aguaitant darrere d'un arbre per a vore que fea el llop en despertar-se.

El llop en quan es desperta va notar el pes de la pancha i digue:

I che, che, quina set tinc, com si haguera , menjat pedres, mira si m'abrasa l'estomac. Vaig a beure aigua del riu a vore si m'aplaca est ardor.

Les pedres pesaven tant que el llop anava tambalejant-se, dona un mal pas, redola i cau en el riu, la corrent se l'emporta riu avall ofegat.

Artana Estiu 1995

Per Josep Maria Guinot i Galan

El Pare Guinot.

Rellegint a Rossent Gumiel 100 anys despres (1908-2008) (II)

2009-01-26T15:34:59+01:00

Per Joan Batiste Sancho

Continuem en la segona entrega d’un articul que RENOU rescatà d’una publicacio quinzenal oblidada: El Poble Valencià, i de la qual practicament no hi ha referencies en cap treball d’investigacio actual relatiu al valencianisme politic de començament del segle passat. Per la dificultat d’accedir ad ell, oferim als nostres llectors el text complet del citat articul, respectant l’ortografia original.

Presentem en este numero de RENOU, la segona i ultima part de la contestacio que Rossent Gumiel li fa a Dalmau en el citat quinzenari valencianiste, El Poble Valencià, a resultes de que Dalmau publicara en una revista catalana la correspondencia privada entre els dos sense el consentiment del primer. Gumiel aprofita per a fer una durissima critica a l’hegemonisme catala i les seues pretensions sobre els valencians.

A començament del segle passat alguns valencians com Gumiel ya es donaren conte de les pretensions del nacionalisme cultural i politic catala, i tambe de l’actitut “catalanisadora” dels primers valencians colaboracionistes en el proyecte hegemoniste català, enlluernats per la rica i puixant Catalunya industrial d’eixos temps. Decades mes tart, en els anys xixanta i setanta, agarraria el relleu d’estos valencians catalanisadors Joan Fuster.

De Rossent Gumiel Enguix, Carles Recio digue en un sels seus articuls de prensa que “es tracta del primer valencià en reaccionar contra l’hegemonia catalana sobre Valencia”.

Rossent Gumiel va arribar a ser un dels presidents de Valencia Nova, entitat cívica en clares pretensions de fer politica nacionalista valenciana, creada en 1904 per diversos membres de Lo Rat Penat entre els quals destaquen: J.M. Puig i Torralva, F. Badenes i Dalmau, Ramon Andrés i Cabrelles, Eduart Boix, Isidre Torres i Francesc Costell. Tots ells tractaren de reprendre la llinia valencianista iniciada per Constanti Llombart fron a la llinia estetica i contemplativa de Lo Rat Penat de Llorente.

…/… Continuacio de l’escrit de Dalmau

Té raho’l senyor Gumiel (1), nostra llengua no es pas absolutament catalana, ni llemosina, ni valenciana, ni mallorquina, ni rosellonés… ho es tot a la vegada, y no se la pot designar ab un nom sol de tots aquets que no’s faça un sensible tort a tots els demés (2).

Li donarem donchs un nom general, que ho abarque tot? Si’ns remontessim a les fonts clássiques li hauriem de donar lo nom de llengua llemosina, com ja la nomenáren los nostres pares, y com sembla plaure als valencians (3). Mes a les hores sacrificariem lo dret de les altres regions, y triompharia’l Llemosí, avuy en poder de França (4), y d’hont sortiren los primers y més grans trovadors que la dignificaren, los Bertran de Born, los Ventador, los Turena, etc.

Podriem dirli llengua d’Och, mes aquest es un títol general, comprenent varies varietats dialectals, un veritable conjunt de les llengües bessones o germanes (5), com passa ab lo nom de slava, de germánica, y’l meteix de neo-llatina, y no pot pendres com a nom de una llengua determinada, lo que en si ja ho es, peró en segon lloch.

Cóm li direm, donchs? Jo crech que interinament (¿ cada regió li té de donar lo seu nom. Aquí es catalana, á Valencia valenciana, a Mallorca mallorquina, etc.(6) Al día que’s constituheixi una nacionalitat reconeguda dins de l’estat y tinga sa llengua oficial, naturalment que aquella llengua pendrá’l nom de la regió o terra que figuri al cap de la futura nacionalitat, y’s dirá llengua valenciana si Valencia triompha. Mes tal com van les coses, no es dificil perjutjat que Catalunya té més provabilitats que cap altra regió per alcançar lo reconeixement de la seva personalitat política, y naturalment que a les hores la llengua oficial se dirá llengua catalana (7). Aixís se diu llengua castellana la llengua comuna a tantes altres regions (8); llengua francesa la de tants comtats y senyorius;llengua italiana a la de tantes repúbliques y regnes; llengua alemanya a la de tants estats y nacions germániques, etc.etc.

Es molt trist, Senyor Gumiel, que per aquet fet histórich, natural y fatal (9), los catalans hagem de resultar antipátichs als valencians. Trobo vostre patriotisme exagerat (10), nosaltres que ho som tant! Tandebó sigués Valencia qui alcancés un grau superior de desenrotllament al de Catalunya y sigués ella qui s’imposés avants de nosaltres (11).
Per nosaltres seria lo mateix (12), puix ens considerem tots uns (13), y no separantnos lo fet, menos ens separaria’l nom (14). A les hores nosaltres veuriem ab lo mateix gust que vosaltres triomfar lo nom de llengua valenciana (15), que sería també la nostra, com dient llengua catalana es també la vostra (16), la incomparable llengua d’Ausies March y d’en Llorente (17).

No cayguem en lo bisantinisme de perdre’l temps y l’amistat per la simple qüestió d’un nom (18).

Lluis Dalmau de Montaner

…/… Continuacio dels comentaris de Rossent Gumiel.

1) Si tenim rahó, fasamos l’obsequi el Sr. Dalmau de no suposar en les paraules que seguixen, que hajam fet una afirmació com la que éll fá, perque assó es de discutidors de mala fé. En lo nostre escrit mos queixarem de que “els cataláns” vullguen fer surar més lo seu nom donantlí’l, no al dialecte catalá, sino a la llengua que no es d’ells tan sols”. Estavem molt llunt de afirmar, pues, que “nostra llengua no es pas absolutament catalana, ni llemosina” etc., y molt manco que ho siga “tot a la vegada”. Lo que afirmem es que la nostra llengua, en quant á tal, NO es catalana de alguna manera, sinó que ABSOLUTAMENT es llemosina. Els dialectes de la nostra llengua son els que’n Catalunya deuen anomenarse cataláns, en Valentinia valenciáns, en illes Balears balears, etc., els quals, encara que siguen especies de la llengua, separadament no la constituixen, així com una sola especie no constituix per sé el genero, ni un diferencia constituix la especie. Y si generiter constituixen la llengua, no li donen lo nom, sinos que sempre se li dona el nom de orige ó el que se li ha donat al principi. Es aixís que la nostra llengua tingué orige’n lo país del Llemosí ó desde’l principi ha tingut el nom de llemosina; ergo nostra llengua es absolutament llemosina (genero), els dialectes son cataláns, valenciáns, etc (especie), y les varietats subdialectals també (diferencia).

No crech, Sr. Dalmau, que vosté caiga en la vulgaritat de dir que nostra llengua no es llemosina perque no la parlem com Bertran de Born, Ventador, Turemá, etc. (“los primers y més grans trovadors que la dignificaren&rdquo, pues entonses li respondría que huí no’s parla el castellá d’Anfós el Sabi, y no obstant, ara, la llengua castellana (que ho es “porque se empezó á hablar en Castilla&rdquo es tan absolutament castellana en tots els paísos y repúbliques que la parlen, com entonces. Per consequencia, tan llemosina es huí la nostra llengua en totes les terres que la parlen, com ho era llavores. ¡No tornen vostés á dir “terres de llengua catalana”! Se fan vostés molt, pero que molt antipátichs per assó.

2) Ni tort ni cego: ninguna Regió de llengua llemosina s’ofén perque se li done este calificatiu, pues saben que llengua llemosina es lo nom d’orige de sa llengua, així a ninguna nació de llengua castellana se fa “sensible tort”, per lo mateix motiu. El “sensible tort” se fá, pero molt dolorós, pels cataláns egemonistes, quan, perque’ls “sembla” que’l seu nom está destinat “a surar per sobre de tot” (¡quanta superbia y quanta … estupidea!) s’empenyen en donarli’l a nostra llengua, llevantli son nom propi. Lo que em dit: ¡molta facundia!

3) ¡Molt bé, molt bé! No sembla que mos plau. Mos plau en realitat;y no sols als valenciáns, sinos a totes les Regións de la llengua llemosina, manco als cataláns de la egemonía.

4) ¿Eixe es lo nacionalisme filológich de vostés?, ¿perque’l llemosí está huí en poder de França, no s’ha de ser llemosina la nostra llengua?, ¿Qué te que vore l’estat polítich del Llemosí ab la filología, pera que aixís influixca en que no se li done son nom á la llengua, essent aixís que ninguna Regió germana té dret a donarlil y sols el té la del Llemosí? Apart d’assó, la mateixa rahó pot valdre contra’ls egemonistes cataláns per banda del Llemosí; perque podíem dir: nosatros huí estém en poder de França; luego no podém admetre’l nom de catalá perque vé de fora, ve de Espanya. El Llemosí, per consequencia, ni triompha ni no triompha, com per idéntica causa tampoch triompha Castella en les Espanyes del món, encara que haixga eixersit sa egemonía. Pero en l’estat de renaiximent actual de la nostra llengua, algúns cataláns se proposen triomphar donantli son nom, pera asimilarse les Regions germanes y fóndreles en una sola Nació Catalana. Pero assó en Valentinia no hu conseguirán perque als valenciáns mos dona indignació, risa y molt de asco. ¡No caldría atra cosa!

5) No deixa per aixó de ser llengua d’Oc com també neo-llatina; pero si no’s vol, continuem donant-li’l nom de llemosina, “com ja la nomenaren els nostres pares”, y es lo nom que’s troba en les fonts clásiques”

6) A río revuelto…

7) …ganancia de pescadores. ¿Perqué se dirá llengua catalana la llengua oficial? Perque els cataláns de la egemonía pensen regir oficialment lo que élls diuen “futura nacionalitat” y quant triomphe Catalunya pensen imposar oficialment el seu nom á les atres Regions de la llengua llemosina. ¿Y els furs de Valentinia? Ni siquiera els tenen en conte. ¡Tanta es l’ansia de absorció y dominació que senten, que passen per damunt de tots els drets valenciáns, hara: quan encara no se ovira la realisació de la seua loquea! ¡Tant es lo que’ls fá discurrir lo pensament de eixercir la egemonía, que algúns la tenen incrustá en lo servell com una ege-mAnía, digna d’un manicomi y camisa de forsa!

¡Vajen curant-se’ls cataláns absorbents! Els valenciáns no consentirém jamai sobre nosatros, sa egemonía; perque, entre la seua y la de Castella, mos quedem sense ninguna de les dos, pero, si no tinguerem atre remei més que obtar á la forsa per una d’elles, mos quedaríem cent milanta millons de vegaes en la de Castella; perque estem convensuts de que fugir de ésta y caure baix la de Catalunya, sería fugir de la cendra per a caure en lo foch. Més clar, aigua.

En quant á lo de “futura nacionalitat” formada per les regións de llengua llemosina, y simbolisada pel nom de Catalunya, y ab lo nom oficial de catalana donat á sa llengua, es un pensament que ya coneixíem molt de temps arrere, perque s’ham dedicat a estudiar les orientacións dels egemonistes, ocultes e hipócrites a vegaes, y en atres ocasions paleses. Repare el Sr. Dalmau que li posárem los dits en la boca donant per afirmá eixa idea, pero posant un “si acás” que mos deixara en la má la negasió de la mateixa. (Es una trampeta en la que vosté ha caigut). Y diguerem en lo nostre escrit: “sino la de una nacionalitat si acás”. Nóteu bé, Sr. Dalmau, y sapia que no reconeixem eixa nacionalitat ni la reconeixerém mai els valenciáns. No reconeixem atra Nasió política més que a Espanya y ¡sempre Espanya!, ni atra rassa que la espanyola (¡menten els que parlen en sentit etnich de rassa catalana!), ni atra sang que la valenciana (a pesar de les dones de Lleyda), ni atra Nacionalitat Foral que Valentinia. “Valentinia és pera els valenciáns y perdone…” el Sr. Dalmau.

8) … com llengua llemosina deu dirse la comunal a les Regións germanes.

9) Si este “fet” fora natural y fatal, crega el Sr. Dalmau que no mos seríen antipátichs els cataláns; pero com el fet de prepararse a eixercir la seua odiosa egemonía no es natural ni fatal, sino que és la eixecució d’un plá, temps arrere concebut per vostés y posat en práctica a tutta conscencia y de la manera més hipócrita pera que pareguera natural y fatal, per aixó mos son antipátichs. Els nostres pares valenciáns els coneixíen a vostés molt bé, y d’ells ham heretat este ditxo: el catalá, si no te l´ha fet, te la fará. Mosatros hem vist ara en vostés moltes sonrises en vers Valentinia, hem comprés que no seríen desinteresaes, sent aixina que mai mos han pogut vostés vore, hem estudiat la causa de les seues caricies, els ham vist vindre de molt llunt y hem dit, (primer en nostres reunións particulars, y hara en públich): mos la farán, pero es eixirá figa. ¡Assí está la botiga del Poal…!

10) Vullch voler en tota justicia y sense llímits a ma Patria, Valentinia; pero’m console de que assó que vosté’m diu, Sr. Dalmau, els ho han dit a vostés abáns els de catella. En tot lo que he escrit he defés el lloch que de justícia li pertoca a ma Patria pera despertarla, prevíndrela y deféndrela de la sagacitat hipócrita y del atreviment egemoniste de vostés: si assó es ser “exagerat”, fasa’m l’obsequi de pesar les tonellaes de exageracio que tindré més que ara, el día en que, com vostés respecte a Catalunya, creguera que Valentinia estaba destinada “a surar per sobre de tot”, y vorá bén clar quí és l’exagerat, si vostés o yo.

11) Parla vosté de dents per fora, assó no mos alaga com a mitg de imposarnos, perque no som ambiciosos; ni ho reconeixerem com a justificant de una imposició de vostés sobre nosatros, y manco si vé de vostés. Y abanda: ¿creu el Sr. Dalmau que “el grau de desenrotllament” de Valentinia es inferior al de Catalunya?

12) Els coneixem a vostés més que les seues mares pera que conseguixquen fermosho creure!

13) En serta ocasió de la nostra historia no mos consideraben vostés “tots uns” pera deixarmos abandonats a les nostres forces, y ara, ¿ens consideren tots úns? ¡Tot anirá eixint! Els cataláns y els valenciáns som dos coses distintes i inconfundibles, dos coses separaes, dos coses juntes (si els catalans foren mereixedors) mes mai, per jamai, dos coses en una ¡Mai, mai!

14) ¡Ens separa el fet y el nom, la historia nostra y la vostra!

15) Es engany que vostés véren en gust triomphar el nom de llengua valenciana, com es injuriosísima pera nosatros la suposició de que hauríem de vore en gust este triomph: no volem, perque no som ambisiosos com vostés, que nostra llengua triomphe ab lo nom de valenciana perque no hu és; és llemosina, en este nom volem que triomphe.

16) Dient catalana es també la nostra, com dient valenciana es també la vostra. Veritat. Pero com no volem dir mentires no li direm catalana ni valenciana, per que no hu és, li direm lo que és: llemosina.

17) ¡La llengua catalana llengua d’Ausias March y d’en Llorente! ¡¡el colmo!! Lector; si eres valencià no t’indignes: riute.

18) ¿y assó després de gastar tant de temps per lo bisantinisme de sostindre que’l nom de Catalunya “sembla destinat a surar per sobre de tot?. No som nosatros els que caem en lo bisantinisme, son vostés, y no sols per la “simple qüestió d’un nom”, que ésta qüestió la promouen vostés en lo moment en que s’empenyen en nomenarla de modo diferent de “com ja la nomenaren els nostres pares”, pues nosatros sempre la hem nomenada “llemosina”; lleven vostés la causa, que és la seua tosudería en donarli el seu nom que els “sembla destinat a surar per sobre de tot”, y … no estarem gastant el temps.

Pero hi ha un’atra cosa: ésta questió no es “simple questió de un nom”, Sr. Dalmau; si ho fora, vostés, que son tan práctichs, no’s detindríen en sa tosudería de donarli el de catalana, sabent que fora un “bisantinisme” pera “pedre’l temps y l’amistat” nostra. Lo que hi ha baix lo que vosté califica de “simple questio d’un nom”, (que pillet es vosté, Sr. Dalmau!) es alló, ALLÓ, ALLÓ que vostés tenen clavat en lo cervell: la egemonia, la egemonia, LA EGEMONÍA.

Ya ho saps, Valentinia, Patria meua: alcomences a fugir de la egemonía de Castella y ya t’amenassa en lo “Futurisme Dinámich Catalá” la egemonía catalana: ¡no’t deixes seduir!; mira que eres molt, pero moltísim hermosa… y fas goig a molts. Vullch que no sigues de ningú sinos de tú mateixa ¡pobreta Patria de ma vida!; vullch que sigues sempre teua y yo sempre, sempre teu, perque te vullch més que a ma vida.

Rossendo Gumiel
Nota de R.G.: “Futurisme Dinamich Catalá” es el nom de una societat d’egemonistes.

El 550 aniversari del Magnanim

2009-01-26T15:31:10+01:00

Per José Vicente Gómez Bayarri

L´any 2008 es commemora els 550 anys de la mort del monarca Alfons el Magnanim (1416-1458), rei que va contribuir notablement al desenrroll institucional i cultural del Regne de Valencia.

L´Aula d´Humanitats, la Seccio d´Historia i l´Escola d´Estudis Valencians de la RACV per a rememorar esta efemeride ha impartit un cicle de conferencies en un creuer pel Mediterrani Occidental visitant algunes de les poblacions emblematiques d´esta area geografica. En les ponencies es van abordar diversos aspectes de la vida, obra i relacio en Valencia d´este monarca politic i mecenes cultural i de la seua esposa la virreina Maria de Castella.

En el segle XV la ciutat de Valencia es va erigir en la mes important de les poblacions del territori peninsular de la Corona d´Arago. Una breu semblança biografica d´este Sobira ens aproxima a descobrir la relacio que mantingue en el Regne de Valencia i la seua preocupacio per la cultura

Alfons el Magnanim ha segut considerat com un dels reis mes valencià de tots els sobirans forals de la Corona d´Arago. Es notori, que el monarca va tindre certa predileccio per Valencia, Regne que contribuïa en subsidis a sufragar gastos de les seues campanyes mediterranies, i que no li originava problemes politics. La seua cort napolitana fon visitada i contà en notables prohoms valencians. Celebrà numeroses Corts i jurà els Furs i Privilegis del Regne. Durant el seu regnat, Valencia i el seu Regne van gojar de gran prosperitat i dinamisme en molts aspectes.

Una prova mes de l´afecte que professà a Valencia es manifestà en el fet que desijara contemplar la processo del Corpus Christi, en ocasio de la seua visita a la ciutat. De tal manera que en 1427 per a satisfacer la peticio d´Alfons el Magnanim i la de la seua esposa la reina Maria es va repetir la processo, - la documentacio la denomina “volta”-, el dia 3 d´agost per a que pogueren presenciar la solemnitat de l´acontenyiment i complimentar aixi als monarques.

En l´ajuda de la seua esposa, donya María de Castella, va convertir Valencia en el principal empori cultural peninsular de la Corona d´Arago. En el seu regnat, la piadosa Reina consort, Virreina de Valencia (1419-1458), que va eixercir el carrec de Lloctinent General de la Corona d´Arago, fundava els monasteris de la Mare de Deu de Jesus i de la Santíssima Trinidad, es preocupà pel Palau Real, va alçar el convent de Sant Domenec, es regalà a la catedral Valentina el Sant Calze que es conservava en l´Aljaferia de Saragossa, les reliquies de Sant Lluis, bisbe de Tolosa i les cadenes del port de Marsella que es troben actualment en l´Aula Capitular de la “Seu”, com a trofeu de guerra. Se consolidà la Generalitat General del Regne, es creararen l´Archiu del Regne i el carrec de Mestre Racional, i el 20 de març de 1441 fundà el Real Colege d´Apotecaris de la Ciutat i Regne de Valencia.

En el seu regnat, l´any 1455, va ser proclamat Papa el valencià Alonso de Borja, en el nom de Calixt III i es canonisà a Sant Vicent Ferrer, pel tal motiu la ciutat organisà una solemne processo.

Una part dels fons de la biblioteca napolitana d´Alfons el Magnanim, posteriorment, passaren a engrossar la Biblioteca Universitaria de Valencia, ubicada fins fa uns anys en la seu de l´antiga Universitat Lliteraria de Valencia, en el carrer de la Nau, i actualment depositats en estancies del Monasteri de Sant Miquel dels Reis.

La zona de la governacio d´Oriola, annexada per Jaume II al Regne de Valencia, i que pertanyia eclesiasticament al bisbat de Cartagena, va solicitar i consegui de la Santa Seu que es creara el nou bisbat d´Oriola per a aquella demarcacio territorial, en temps d´Alfons el Magnanim.

Dit monarca va morir el 27 de juny de 1458 en Napols, “trencando l´alba”, com deixaren escrites les missives anunciadores de la seua mort que va rebre el Consell Municipal de la ciutat de Valencia. En el seu recort se celebraren grans funerals i la seua mort originà una rica lliteratura panegirica en les distintes cancelleries dels monarques de l´epoca. La seua grandea es plasmà i podem sintetisar-la en una sentencia que arreplega el poema que li dedicà el seu amic i poeta valencià Ausias March “En temps dels deus, els homens li adoraven”.

En vore cóm nos despachen

2009-01-26T14:54:27+01:00

Per Vicent Ramón Calatayud

Nos n´anem tan minsets. Tampoc és això, lo de minsets dic, perque quan per enèsima te reballen un puntelló a la canella, que a més de la blaüra t´indigna... Pero sí, massa minsos anem a la roba, apretant el botó i prenent un llibre, eixint a la fresca a guipar les estreles, o canviant de canal, en vore el poc respecte que com a valencians i pagans nos tenen, certa i santificadora (en j, clar) mafieta. Els de la quadratura del 9 ya no poden estar més guiats i vençuts idiomàticament cap a l´anexionisme servil. I si no t´apanya estan en Punt, dos o els que facen falta. Che, l´atre dia, per allò de que m´interessava una película antiga, se me va ocórrer donar-li i ni més ni manco que el doblage estava fet per catalinos de les rambles, sense subtítuls ni res. Sempre tenen "el que passa" en la boca i tu, clar, sempre veus que eixe que al qui precisament li amorren la carchofa és un catalino que passa com encant per allí (ne deuen de tindre més de quatre, preparats i en nòmina), perque no és el mateix, pero llarga igual com els de més amunt de l´Ebre, tant si li pregunten per naps o cols. ¡Che com li rota! Quina casualitat tan causal. Que conste que yo els entenc, perque són cinquanta anys de relació i de gojar d´amics que em respecten. Pero per ad açò algú té pressa. Es tracta d´arrematar en la faena d´assimilar-nos, utilisant els mijos valencians que tants diners nos consten (ara diuen que ne van a donar més i la crisis com si res) per a machacar-nos les orelles i anar canviant-nos a poc a poc el parlar, duent-nos al seu empobriment idiomàtic, dirigit, sense concessions. Per mig de la llengua reclamaran tot el patrimoni cultural, de lo qual ya estan ocupant-se: entrant en els archius, canviant la documentació que faça falta, falsejant l´història i aprofitant tots els badalls que el poder els deixe. Com un gram que s´escampa i arraïla, intentant un ensomi independent que mai quallà i que faria riure, si no fora pels cent anys que no han deixat de ficar-nos la banya a nosatros. La tàctica és clara: quan no se pot més se silencia o minimisa el nostre nom i si a mà ve se barata pel seu a pèl. Aixina Sorolla ya no és valencià, ni la Llonja o el Micalet, que qualsevol dia per l´internent ballen sardana. La bona expressió valenciana, si no és igual a la seua, se canvia. I com ací ya s´ha donat el vist i plau a la convergència, qui més corre premi.

"No, no tinc ganes de fer mala sanc...", diu la bona gent em vore cóm de coent parlen els de l´alqueria, tan preocupats "pel que passa" al mig del camp, quan no hi ha ningú (torna-li la trompa al chic), com si aguaitaren a la Gran Via. Que no tenen riu, toca, pero com si sempre tingueren que anar a peixcar "am, am, am". Sèt paraules, quatre "am" que alguns a força de practicar ya han conseguit omplir i diuen "amb" Ara, tots de la ONCE, no s´hi veu ningú, tots van a "veure" i clar que algú se´n bufa i acaba gat. I l´audiència cada dia més llunt i el deute, com això sí que és valencià, molt més llunt..., lluntíssim..., a fer...

És una verdadera llàstima que els moments de plenitut d´image que estem alcançant queden sempre entelats per la bava viscosa que nos atrapa; que la definició que tan clara i valenciana deixà Joanot i que enfilà poèticament Ausias, els servixca de repeu i nos subordine; que quan algú intente saber més de nosatros es topete en un mapeta allargassat que nos engloba. Perque ells han treballat cent anys creant un enfilat d´interessos i fidelitats pagades, fent falca de la mateixa fusta, tan rebé que ya se retroalimenten.

I açò, tan miops estan tots els polítics per a consentir-ho o tan poquiu pesen..., atents a lo que diga Madrit, sempre tapant-li la bocota a Barcelona a les nostres esquenes. Ajuntar-se en qui siga per a reclamar lo que se nos deu val, pero netejar la brutea també i corregir l´apropiació indeguda ya. Llevar-se la càguila del Preu de Venda de trenta anys, per a recuperar la dignitat de ser socialistes valencians, sense dubtes, pero aclarir-nos des d´ací i no en la mà llarga del centre o la divisa escarrancida dels qui anaren a Prades i no se la lleven del llom, que setembre està damunt.