Per Vicent Ramón Calatayud
Nos
n´anem tan minsets. Tampoc és això, lo de minsets dic, perque quan per
enèsima te reballen un puntelló a la canella, que a més de la blaüra
t´indigna... Pero sí, massa minsos anem a la roba, apretant el botó i
prenent un llibre, eixint a la fresca a guipar les estreles, o canviant
de canal, en vore el poc respecte que com a valencians i pagans nos
tenen, certa i santificadora (en
j, clar) mafieta.
Els de la quadratura del 9 ya no poden estar més guiats i vençuts
idiomàticament cap a l´anexionisme servil. I si no t´apanya estan en
Punt, dos o els que facen falta. Che, l´atre dia, per allò de que
m´interessava una película antiga, se me va ocórrer donar-li i ni més
ni manco que el doblage estava fet per catalinos de les rambles, sense
subtítuls ni res. Sempre tenen "el que passa" en la boca i tu, clar,
sempre veus que eixe que al qui precisament li amorren la carchofa és
un catalino que passa com encant per allí (ne deuen de tindre més de
quatre, preparats i en nòmina), perque no és el mateix, pero llarga
igual com els de més amunt de l´Ebre, tant si li pregunten per naps o
cols. ¡Che com li rota! Quina casualitat tan causal. Que conste que yo
els entenc, perque són cinquanta anys de relació i de gojar d´amics que
em respecten. Pero per ad açò algú té pressa. Es tracta d´arrematar en
la faena d´assimilar-nos, utilisant els mijos valencians que tants
diners nos consten (ara diuen que ne van a donar més i la crisis com si
res) per a machacar-nos les orelles i anar canviant-nos a poc a poc el
parlar, duent-nos al seu empobriment idiomàtic, dirigit, sense
concessions. Per mig de la llengua reclamaran tot el patrimoni
cultural, de lo qual ya estan ocupant-se: entrant en els archius,
canviant la documentació que faça falta, falsejant l´història i
aprofitant tots els badalls que el poder els deixe. Com un gram que
s´escampa i arraïla, intentant un ensomi independent que mai quallà i
que faria riure, si no fora pels cent anys que no han deixat de
ficar-nos la banya a nosatros. La tàctica és clara: quan no se pot més
se silencia o minimisa el nostre nom i si a mà ve se barata pel seu a
pèl. Aixina Sorolla ya no és valencià, ni la Llonja o el Micalet, que
qualsevol dia per l´internent ballen sardana. La bona expressió
valenciana, si no és igual a la seua, se canvia. I com ací ya s´ha
donat el vist i plau a la convergència, qui més corre premi.
"No,
no tinc ganes de fer mala sanc...", diu la bona gent em vore cóm de
coent parlen els de l´alqueria, tan preocupats "pel que passa" al mig
del camp, quan no hi ha ningú (torna-li la trompa al chic), com si
aguaitaren a la Gran Via. Que no tenen riu, toca, pero com si sempre
tingueren que anar a peixcar "am, am, am". Sèt paraules, quatre "am"
que alguns a força de practicar ya han conseguit omplir i diuen "amb"
Ara, tots de la ONCE, no s´hi veu ningú, tots van a "veure" i clar que
algú se´n bufa i acaba gat. I l´audiència cada dia més llunt i el
deute, com això sí que és valencià, molt més llunt..., lluntíssim..., a
fer...
És una verdadera llàstima que els moments de plenitut
d´image que estem alcançant queden sempre entelats per la bava viscosa
que nos atrapa; que la definició que tan clara i valenciana deixà
Joanot i que enfilà poèticament Ausias, els servixca de repeu i nos
subordine; que quan algú intente saber més de nosatros es topete en un
mapeta allargassat que nos engloba. Perque ells han treballat cent anys
creant un enfilat d´interessos i fidelitats pagades, fent falca de la
mateixa fusta, tan rebé que ya se retroalimenten.
I açò, tan
miops estan tots els polítics per a consentir-ho o tan poquiu pesen...,
atents a lo que diga Madrit, sempre tapant-li la bocota a Barcelona a
les nostres esquenes. Ajuntar-se en qui siga per a reclamar lo que se
nos deu val, pero netejar la brutea també i corregir l´apropiació
indeguda ya. Llevar-se la càguila del Preu de Venda de trenta anys, per
a recuperar la dignitat de ser socialistes valencians, sense dubtes,
pero aclarir-nos des d´ací i no en la mà llarga del centre o la divisa
escarrancida dels qui anaren a Prades i no se la lleven del llom, que
setembre està damunt.
Tags: En vore cóm nos despachen
