...me atrevire expondre: no solament de lengua anglesa en portoguesa. Mas encara de portoguesa en vulgar valenciana: perço que la nacio don yo so natural sen puxa alegrar... Joanot Martorell (1413-1468)
Lo proces de les olives
Vostés ya coneixen la Tertúlia de Fenollar, inagotable font de lliteratura en llengua valenciana d'un estil difícil de superar, més que eròtic i burlesc, metafòric d'alt voltage sensual.
Tals tertulians donaren lloc ad algunes obres escrites en colaboració, no sempre dels mateixos tertulians, encara que quasi omnipresent, com és llògic l'amfitrió. 'Lo proces de les olives' és un bon eixemple, en el que intervenen Bernat Fenollar (gran copliste, molt graciós i molt fantàstic i molt sabut), Joan Moreno (notari, testimoni en el testament d'Ausias March, que el calificà de jove afable), Jaume Gaçull ('¡Oh bon cavaller, sens taca ni rua,/ de viudes, pobils, valent defensor!'), un anòmin síndic del comú de peixcadors ('que no sé qui sou ni com haveu nom'), Narcís Vinyoles (un dels motors principals de la vida cultural valenciana de finals del segle XV) i Baltasar Portell (de gran habilitat lliterària).
L'obra caldria dividir-la en tres parts, inicial, central i final.
L'exposició del debat enfronta a Fenollar ('els vells no han de fer l'amor') i Moreno ('els vells encara poden fer l'amor'). Fenollar demana, 'Perque vull saber, menjant vos olives/ lo com de aquelles, treheu lo pinyol/ Ni com de la closca, lo chic caragol/ Que fer yo no puch, sens dents ab genives'. I Moreno, respon, 'E tinch gran desig, de dolçes olives/ Que ab gran sabor lanças lo pinyol/ Menjant per lo gust, dun bell caragol/ Que tinch molt guardat per fregar genives'.
Seguixen nou Rèpliques i nou Respostes; les dos últimes en una Tornada, en les que sempre intervenen les quatre metàforiques paraules 'clau': olives, pinyol, caragol, genives. L'habilitat versificadora, és increible. Val la pena fer una llista completa de possibilitats, que seria massa llarga. En deixe caure algunes, tretes de les rèpliques i respostes en el mateix orde de les quatre paraules: 'i ab tan flac rotlo, de tant forts olives; yo tinc fermes dents per traure el pinyol; i el calapatenc mustiu caragol; cercant aquell lloc on son les genives; deixau, donc, als jovens aqueixes olives; de l'abre d'amor bell fruit sens pinyol; la vella virtut de tal caragol; restar-li virtut d'entrar per genives; no es poden salvar tan fines olives; ni en cobdicieu molla ni pinyol; puix vos no podeu alçar caragol; yo gens no ho puc ser ab dents i genives; menjeu-les madures, almenys, les olives; no em donen sabor tant com un pinyol; als jovens rescaten ad dur caragol; d'aquell vell qui sap cercar les genives; ab pacte pero que d'estes olives; grossals i tan belles, no els manca pinyol; los amors que tinc, per un caragol; exint belles flors de vostres genives'. I al remat, Fenollar escriu a la senyora Olives: 'puix l'aigua tan dolça de vostre bell pou/ les velles carns mortes fa jovens i vives'. Aixina poden vostés tindre clara l'àmplia metafòrica de les olives, els pinyols, els caragols i les genives.
Plantejat, per lo tant el problema, la primera part queda tancada en una intervenció del Síndic, en defensa de Fenollar i dos intervencions de Gaçull en defensa de Moreno. I com que Gaçull és qui tanca, queden fòra de joc, Fenollar i el Síndic. Acaba: "I si desijau vos, esser d'orella/ discret i avisat i expert corredor,/ fareu los contractes sens crits ni remor;/ car sol se penit qui sol se consella". Els corredors d'orella, eren lo que hui diem Agents Comercials (diferents dels subastadors, que s'anomenaven corredors de coll). Ya estem en condicions d'afrontar el suc central del debat, en que només intervenen la 'raó' de Moreno en defensa de la vellea, i 'l'amor' de Gaçull en defensa de la joventut.
-----
Efectivament, la part central del proces només conté el raonament entre Moreno i Gaçull, en dos escrits i dos rèpliques respectives, llargues i sucoses, que en essència, clarifiquen opinions.
Moreno.- 'Perquem ha plagut la experiencia/ dels fets del amor lo cap men fa mal/ daquells renegant vull fer penitencia/ molt tart me penit confesse mon mal'... 'Senyor mossen Jaume lamor que reclame/ serveixch hi mantinch may tant la senti/ y a ffi de virtut daquestam infiame/ si aire crehueu jutgau mal de mi'.
Gaçull.- 'Que ans segons crech que son atractives/ faran restar moix lo vostre ariço/ trahent vos del fondo les fondes adives/ per molt que del gat vullau fer leo'...'Pero si les dones per part sua's possen/ en veure y cercar quiu pasta y quiu feny/ lavors sera cas quels vells se compossen/ y a vos queus detinga qui tant vos empeny'.
Conclou Moreno.- 'La part sensual que es enemiga/ de tota raho se pren a cabells/ ab lenteniment per molta fatiga/ donant li combat de carnals coltells'.
Caldria destacar, com Gaçull entén que les dònes també deuen ser escoltades, perque en definitiva elles són les que decidixen 'quiu pasta i quiu feny', encara que Moreno crega que 'cascun vell pot fer la festa solempne'... la pot fer, sempre que el deixen, lo que la vida demostra no és impossible, i els sexòlecs, ho entenen 'ad infinitum'.
La part final del proces clausura el debat en dos intervencions, diríem, independents de Vinyoles que defén a Moreno i a la vellea; i de Portell, que ataca a Moreno i fa elogi de la joventut.
Vinyoles acaba ses estrofes i tornada: 'Vingam donchs al cloure dexant interessos/ de vells o de jovens prengam la raho/ ol grat te corrupte la intençio/ o va per los llimits perfets daquests vessos./ Si va pel desorde quel jove importa/ lo jove plau mes que no lo vellart/ mas volent al grat entrar per la porta/ lo vell es damar que sap damor lart'... 'Juhi natural amor vos convida e yo per ma part/ que vos declareu qual va via torta/ o qual mira dreta la fi del esguart'.
Mentres que Portell, ho fa aixina: 'Axiu haveu pres com huy se pratica/ Y axiu dexarem a nostres hereus/ aquest elegir no va per mes veus/ mas sols per lo grat quen lanimas fica./ Seguint lapetit, tots veig que senbenen/ casats hi fadrins, del chich fins al rey/ yo no se qui sapia, donarse remey/ quan forçes damor, les forçes nos prenen'... 'E puix que dels vells, les forçes ya penen/ per ells no vullgau vos fer nova ley/ deixau per als jovens, damor los servey/ que son les olives, quen oli revenen'.
Segons el Deo gratias, l'obra fon acabada el 24 d'octubre de 1497, i estampada per l'alemany Lope de la Roca, en l'insigne ciutat de Valéncia.
Mínimes les ralles d'observacions: els protagonistes del procés són sexagenaris, vells per al segle XV, a penes en la tercera edat, en el present XXI. O siga que ningú es done per aludit, si té aquella edat, que hui encara pot tindre traca; la frescor del relat és típicament valenciana, tant com la mateixa llengua, tan diferent, 'expressivament' en la catalana del mateix segle; que l'obra no és desvergonyida, la poden fer desvergonyida les interpretacions personals dels llegidors; que el procés no s'oblida de les dònes, les quals en definitiva fan l'elecció; i que els jóvens tindran la força i el caragol que tinguen, pero que l'experiència, l'art que dona l'experiència, està de la part dels vells. ¡A llegir-la toquen!
Vostés ya coneixen la Tertúlia de Fenollar, inagotable font de lliteratura en llengua valenciana d'un estil difícil de superar, més que eròtic i burlesc, metafòric d'alt voltage sensual.
Tals tertulians donaren lloc ad algunes obres escrites en colaboració, no sempre dels mateixos tertulians, encara que quasi omnipresent, com és llògic l'amfitrió. 'Lo proces de les olives' és un bon eixemple, en el que intervenen Bernat Fenollar (gran copliste, molt graciós i molt fantàstic i molt sabut), Joan Moreno (notari, testimoni en el testament d'Ausias March, que el calificà de jove afable), Jaume Gaçull ('¡Oh bon cavaller, sens taca ni rua,/ de viudes, pobils, valent defensor!'), un anòmin síndic del comú de peixcadors ('que no sé qui sou ni com haveu nom'), Narcís Vinyoles (un dels motors principals de la vida cultural valenciana de finals del segle XV) i Baltasar Portell (de gran habilitat lliterària).
L'obra caldria dividir-la en tres parts, inicial, central i final.
L'exposició del debat enfronta a Fenollar ('els vells no han de fer l'amor') i Moreno ('els vells encara poden fer l'amor'). Fenollar demana, 'Perque vull saber, menjant vos olives/ lo com de aquelles, treheu lo pinyol/ Ni com de la closca, lo chic caragol/ Que fer yo no puch, sens dents ab genives'. I Moreno, respon, 'E tinch gran desig, de dolçes olives/ Que ab gran sabor lanças lo pinyol/ Menjant per lo gust, dun bell caragol/ Que tinch molt guardat per fregar genives'.
Seguixen nou Rèpliques i nou Respostes; les dos últimes en una Tornada, en les que sempre intervenen les quatre metàforiques paraules 'clau': olives, pinyol, caragol, genives. L'habilitat versificadora, és increible. Val la pena fer una llista completa de possibilitats, que seria massa llarga. En deixe caure algunes, tretes de les rèpliques i respostes en el mateix orde de les quatre paraules: 'i ab tan flac rotlo, de tant forts olives; yo tinc fermes dents per traure el pinyol; i el calapatenc mustiu caragol; cercant aquell lloc on son les genives; deixau, donc, als jovens aqueixes olives; de l'abre d'amor bell fruit sens pinyol; la vella virtut de tal caragol; restar-li virtut d'entrar per genives; no es poden salvar tan fines olives; ni en cobdicieu molla ni pinyol; puix vos no podeu alçar caragol; yo gens no ho puc ser ab dents i genives; menjeu-les madures, almenys, les olives; no em donen sabor tant com un pinyol; als jovens rescaten ad dur caragol; d'aquell vell qui sap cercar les genives; ab pacte pero que d'estes olives; grossals i tan belles, no els manca pinyol; los amors que tinc, per un caragol; exint belles flors de vostres genives'. I al remat, Fenollar escriu a la senyora Olives: 'puix l'aigua tan dolça de vostre bell pou/ les velles carns mortes fa jovens i vives'. Aixina poden vostés tindre clara l'àmplia metafòrica de les olives, els pinyols, els caragols i les genives.
Plantejat, per lo tant el problema, la primera part queda tancada en una intervenció del Síndic, en defensa de Fenollar i dos intervencions de Gaçull en defensa de Moreno. I com que Gaçull és qui tanca, queden fòra de joc, Fenollar i el Síndic. Acaba: "I si desijau vos, esser d'orella/ discret i avisat i expert corredor,/ fareu los contractes sens crits ni remor;/ car sol se penit qui sol se consella". Els corredors d'orella, eren lo que hui diem Agents Comercials (diferents dels subastadors, que s'anomenaven corredors de coll). Ya estem en condicions d'afrontar el suc central del debat, en que només intervenen la 'raó' de Moreno en defensa de la vellea, i 'l'amor' de Gaçull en defensa de la joventut.
-----
Efectivament, la part central del proces només conté el raonament entre Moreno i Gaçull, en dos escrits i dos rèpliques respectives, llargues i sucoses, que en essència, clarifiquen opinions.
Moreno.- 'Perquem ha plagut la experiencia/ dels fets del amor lo cap men fa mal/ daquells renegant vull fer penitencia/ molt tart me penit confesse mon mal'... 'Senyor mossen Jaume lamor que reclame/ serveixch hi mantinch may tant la senti/ y a ffi de virtut daquestam infiame/ si aire crehueu jutgau mal de mi'.
Gaçull.- 'Que ans segons crech que son atractives/ faran restar moix lo vostre ariço/ trahent vos del fondo les fondes adives/ per molt que del gat vullau fer leo'...'Pero si les dones per part sua's possen/ en veure y cercar quiu pasta y quiu feny/ lavors sera cas quels vells se compossen/ y a vos queus detinga qui tant vos empeny'.
Conclou Moreno.- 'La part sensual que es enemiga/ de tota raho se pren a cabells/ ab lenteniment per molta fatiga/ donant li combat de carnals coltells'.
Caldria destacar, com Gaçull entén que les dònes també deuen ser escoltades, perque en definitiva elles són les que decidixen 'quiu pasta i quiu feny', encara que Moreno crega que 'cascun vell pot fer la festa solempne'... la pot fer, sempre que el deixen, lo que la vida demostra no és impossible, i els sexòlecs, ho entenen 'ad infinitum'.
La part final del proces clausura el debat en dos intervencions, diríem, independents de Vinyoles que defén a Moreno i a la vellea; i de Portell, que ataca a Moreno i fa elogi de la joventut.
Vinyoles acaba ses estrofes i tornada: 'Vingam donchs al cloure dexant interessos/ de vells o de jovens prengam la raho/ ol grat te corrupte la intençio/ o va per los llimits perfets daquests vessos./ Si va pel desorde quel jove importa/ lo jove plau mes que no lo vellart/ mas volent al grat entrar per la porta/ lo vell es damar que sap damor lart'... 'Juhi natural amor vos convida e yo per ma part/ que vos declareu qual va via torta/ o qual mira dreta la fi del esguart'.
Mentres que Portell, ho fa aixina: 'Axiu haveu pres com huy se pratica/ Y axiu dexarem a nostres hereus/ aquest elegir no va per mes veus/ mas sols per lo grat quen lanimas fica./ Seguint lapetit, tots veig que senbenen/ casats hi fadrins, del chich fins al rey/ yo no se qui sapia, donarse remey/ quan forçes damor, les forçes nos prenen'... 'E puix que dels vells, les forçes ya penen/ per ells no vullgau vos fer nova ley/ deixau per als jovens, damor los servey/ que son les olives, quen oli revenen'.
Segons el Deo gratias, l'obra fon acabada el 24 d'octubre de 1497, i estampada per l'alemany Lope de la Roca, en l'insigne ciutat de Valéncia.
Mínimes les ralles d'observacions: els protagonistes del procés són sexagenaris, vells per al segle XV, a penes en la tercera edat, en el present XXI. O siga que ningú es done per aludit, si té aquella edat, que hui encara pot tindre traca; la frescor del relat és típicament valenciana, tant com la mateixa llengua, tan diferent, 'expressivament' en la catalana del mateix segle; que l'obra no és desvergonyida, la poden fer desvergonyida les interpretacions personals dels llegidors; que el procés no s'oblida de les dònes, les quals en definitiva fan l'elecció; i que els jóvens tindran la força i el caragol que tinguen, pero que l'experiència, l'art que dona l'experiència, està de la part dels vells. ¡A llegir-la toquen!
Tags: Valencianismo, catalanismo, carod, Montilla, Sentandreu, Coalición