Qué, del Reis
VICENT RAMON CALATAYUD/
Mai m’agradà –qué volen que els diga–, el plural de Rei, Reixos, per als d’Orient, que conviu en la fòrmula Reis, més normal en la llengua valenciana. Ya no vullc saber si serà perque lliga en reixes i en tot lo que estes tenen de lligaça o fermall. Que me vullc lliure i solt.
Pero, sí, dic pero, i aixina ho escric i, burlant-me d’ells, escarnixc a tots els valencians que, conscients o inconscients, per mimetisme o seguidisme forà, perque hi ha mestres que no pensen i aixina ho ensenyen... ho escriuen acentuant la ò final, en lo qual obliguen a obrir-la al pronunciar-la, convergint en el parlar de les Rambles i distanciant-se de la genuïna llengua valenciana.
Pero tornem al regat, que era el Camí Real del que comence posant-li peros. ¿I qué i per qué? –que també escriuen endenyadament obrint la è i destorbant– perque m’agradaria cridar a la real realitat valenciana, ara tan intoxicada pels interessos forans, tan danyada per la sensació de víctimes que patim –cosa que nos fa més vulnerables– perque realment estan propiciant, sobre tot lo nostre, el pijor atac: la negació, l’oblit, el silenci, la pinza constrictora, o la suplantació, menyspreu, agravi comparatiu o càguila pijorativa.
Des de fets tan simples i supostament inocents com canviar-nos un accent, com fugir-nos nom i procedència, reballant-nos per eixemple allò de Levante, en substantiu i mayúcul, com si allò –lo que fora–, siguera d’un equip de fútbol o d’un diari colega del nostre. I és que la paraula mare Valéncia, rima fénix que no necessita rimar en cap d’atre so, deu ser que molesta, per enveja, per topetia acompleixada o per interés suplantador. I veus en ocasions massa assovint que es fa un circumloqui per a estalviar el nomenar o escriure el substantiu, o fer desapareixer la seua normal adjectivació: valencià, valenciana, quan no la situen en un atre lloc. ¿Serà per allò de que qui vullga propaganda que la pague? Bo, advertim als llaugers de La Meseta o als espavilats de la Marca Hispánica, que tractarem de tornar-los la seua moneda, que “denguna falta nos hasen los arquelinos en casa” segons Serret en “El sermó de cairetes” (una gràcia per a demanar-la als Reis, els lletraferits que no la tinguen, i poder gojar llegint-la).
I davant de bons destarifos, que sempre plouen sobre banyat, en este any que comença, que desijarem i volguérem millor per a tots, sense queixar-nos per vici del passat, hem de recorrer a l’ntercessió dels macs, o Reis d’Orient, per a que no manquen en les seues enormes alforges bones racions de trellat i alegria, per al nostre poble –això és senzill i barat–, per tal de fugir del victimisme i ocupar-nos de lo nostre. No consentir, ni practicar el deport de deixar fer i queixar-nos. Perque devem ocupar i ocupem tot el temps i l’espenta necessària en imaginar, construir, crear, bastir, produir o llançar tot lo que nos convinga. Això sí, etiquetant-ho conforme, per a que se nos identifique. No per a confluir i que se nos ignore o suplante. ¿Podria ser això, senyors Reis? Vinga, que vostes tenen molts poders, no s’obliden de ficar-ho, més que res en el cap d’este poble, que massa voltes és nega a ser-ho. Pero li encanta discutir-ho. I també ara discutixc si sou reals o no sou, o si deveu ser-ho.
VICENT RAMON CALATAYUD/
Mai m’agradà –qué volen que els diga–, el plural de Rei, Reixos, per als d’Orient, que conviu en la fòrmula Reis, més normal en la llengua valenciana. Ya no vullc saber si serà perque lliga en reixes i en tot lo que estes tenen de lligaça o fermall. Que me vullc lliure i solt.
Pero, sí, dic pero, i aixina ho escric i, burlant-me d’ells, escarnixc a tots els valencians que, conscients o inconscients, per mimetisme o seguidisme forà, perque hi ha mestres que no pensen i aixina ho ensenyen... ho escriuen acentuant la ò final, en lo qual obliguen a obrir-la al pronunciar-la, convergint en el parlar de les Rambles i distanciant-se de la genuïna llengua valenciana.
Pero tornem al regat, que era el Camí Real del que comence posant-li peros. ¿I qué i per qué? –que també escriuen endenyadament obrint la è i destorbant– perque m’agradaria cridar a la real realitat valenciana, ara tan intoxicada pels interessos forans, tan danyada per la sensació de víctimes que patim –cosa que nos fa més vulnerables– perque realment estan propiciant, sobre tot lo nostre, el pijor atac: la negació, l’oblit, el silenci, la pinza constrictora, o la suplantació, menyspreu, agravi comparatiu o càguila pijorativa.
Des de fets tan simples i supostament inocents com canviar-nos un accent, com fugir-nos nom i procedència, reballant-nos per eixemple allò de Levante, en substantiu i mayúcul, com si allò –lo que fora–, siguera d’un equip de fútbol o d’un diari colega del nostre. I és que la paraula mare Valéncia, rima fénix que no necessita rimar en cap d’atre so, deu ser que molesta, per enveja, per topetia acompleixada o per interés suplantador. I veus en ocasions massa assovint que es fa un circumloqui per a estalviar el nomenar o escriure el substantiu, o fer desapareixer la seua normal adjectivació: valencià, valenciana, quan no la situen en un atre lloc. ¿Serà per allò de que qui vullga propaganda que la pague? Bo, advertim als llaugers de La Meseta o als espavilats de la Marca Hispánica, que tractarem de tornar-los la seua moneda, que “denguna falta nos hasen los arquelinos en casa” segons Serret en “El sermó de cairetes” (una gràcia per a demanar-la als Reis, els lletraferits que no la tinguen, i poder gojar llegint-la).
I davant de bons destarifos, que sempre plouen sobre banyat, en este any que comença, que desijarem i volguérem millor per a tots, sense queixar-nos per vici del passat, hem de recorrer a l’ntercessió dels macs, o Reis d’Orient, per a que no manquen en les seues enormes alforges bones racions de trellat i alegria, per al nostre poble –això és senzill i barat–, per tal de fugir del victimisme i ocupar-nos de lo nostre. No consentir, ni practicar el deport de deixar fer i queixar-nos. Perque devem ocupar i ocupem tot el temps i l’espenta necessària en imaginar, construir, crear, bastir, produir o llançar tot lo que nos convinga. Això sí, etiquetant-ho conforme, per a que se nos identifique. No per a confluir i que se nos ignore o suplante. ¿Podria ser això, senyors Reis? Vinga, que vostes tenen molts poders, no s’obliden de ficar-ho, més que res en el cap d’este poble, que massa voltes és nega a ser-ho. Pero li encanta discutir-ho. I també ara discutixc si sou reals o no sou, o si deveu ser-ho.
