© Voro López Verdejo
LA CORCA DEL RECORT
A Xavier Casp
Escriure uns versos
i deixar correr les paraules
enjugassades.
Beure un bon vi
i deixar correr les paraules
ben amerades.
Donar uns besos
i deixar correr les paraules
entretallades.
Buscar la son
i deixar correr les paraules
ensomiades.
¿Sense paraules?
¿qué fariem sense paraules?
DÉJÀ VU
A Artur Ahuir
Ton moment es present
i futur d’un passat
que vivim.
Recordem, desigem
atres temps que no son,
quan dormim.
Es chança de la ment
quan de sobte sentim
un instant ya vixcut,
“déjà vu”.
RECORDE
Nomes uns noms
emboirant
els païsages
d’uns atres temps.
Alguns recorts
com les olors,
unes imagens,
alguns moments.
A Pinedo, el meu poble.
El Pechinar, els Montanyars,
Sequia del Rei, la del Vall,
el Caminot, ca Corregers,
Els Tres Camins, el d’Anouers,
Cami d’En Corts, el Tremolar,
Les Casotes, vora Canal,
carrer la Mar, Creu de la Conca,
l’Iglesia, Senda de Llora.
Son ya recorts ferits de corca.
ELS ANYS XIXANTA
A mos germans Manolo i Gemma
A voltes recorde
com en un malson
sanc d’un Vietnam
en negre i blanc,
i tambe l’Irlanda
del xixantanou.
Al militar baix
parlant sempre alt.
Recorde mos pares,
nomes en nadal,
duent-me regals
d’alla d’Alemania,
els plors de la mare,
gemecs de la yaya
en vindre el nou any.
Recorde en l’escola
la fotografia
d’un chic arriscat
en cos de camisa
voreta la creu,
bandera espanyola
la palma al balco,
i en un caixo,
dalt de la cambreta,
mon yayo alçava
un “drap” tricolor.
A missa els dumenges
en vel i catret,
i al sendema,
creuent tota l’Horta,
em duya mon yayo,
com cada dilluns,
en al bicicleta
que fon de mon pare,
al Mercat Central
o al de Russafa
i sempre em comprava
el carabassat
o be codonyat,
aixi m’endolcia
aquells anys xixanta.
A ma yaya, Maria la Corregera
Espentat pel desfici d’algunes vesprades,
en ca mos pares regire el teu calaix,
aquell de la comoda del quarto d’enmig.
En paper de seda retrobe els meus cabells
i uns botonets de nacre dels meus bolquers,
uns petals i un tros de randa groguenca
d’aquell fill al que em sembli i s’endugue el vent.
I m’he vist de marineret en bicicleta
i al llom d’un corser negrello de carto,
de moro, en blanc i negre, en Cocentaina
i vora mar duc al cap el teu mocador.
Em dus de la ma per Valencia en falles
i em renys perque escarote als coloms,
tot mudat, un dumenge d’hivern lluminos.
Mes avall està el yayo, fadri, de soldat,
tes com un lliri, templat, t’escriu des de l’Africa,
la seua joventut amagava la fam.
I mon pare en un tricicle que mai tingue,
una aguileta, uns billets republicans.
Estas tu tambe en els cabells sempre blancs
arreplegats, de negre, sempre en devantal.
Em somrius sacsant un garbellet de metal,
vas a tirar l’arros -¡Joano, a dinar!-.
mai m’ha agradat caldós, me’l fas sec perque ho saps.
ELS ESTIGMES
A Alicia Palazón, perque em diu que li agrada.
Tinc...no li fa
l’edat que tinc.
lo important
es que soc yo;
un pronom que amaga un nom,
pero sempre he segut ell,
a voltes tu,
i ya comencen...
ya comence a ser voste.
Soc jove encara,
o ara soc jove,
no ho se molt be.
En este mon
i de per vida,
nomes naixqui,
se m’otorgaren
nom i llinages,
familia pobra,
nacio oprimida,
i done gracies
no se a qui
si se perque.
Entre engonals
porte l’estigma
de ser un home;
duc pantalons
i pixe dret.
No obstant aço,
yo done gracies,
puix tinc paraula,
fe i corage,
tambe tinc por,
pero estic dret.
QUO VADO, AMIC
Vinc del carrer,
del bar del canto,
del cine, d’un garaig,
del treball, de l’estacio,
del metro, del tren,
de baixar de l’autobus,
de pujar en l’ascensor,
d’aci, d’alla
o d’aquell raco;
a voltes no estic cert,
no...
Igual te d’ a on vinc;
pero sapiau que se qui soc,
se lo que vullc
i mes encara, a on vaig;
i aixo, amic,
no ho saben tots.
QUALSEVOL DIA
Qualsevol dia,
cara al sostre en el rostre
tot esglayat,
em llevaréu les ulleres,
quina mania.
I en la roba enfeltrida
de naftalina
em posaréu les sabates
per al viage
sense cap fita.
AELLVA, ASOCIACIÓN DE ESCRITORES EN LENGUA VALENCIANA